Perquè l’Esperança en la PAU no la perdem MAI.
Bagdad ciutat pacífica y ciutat màrtir
Just acabo d’arribar de Bagdad amb una estranya i difícil d’entendre sensació de ciutat de pau. Estan a l’ull de mira del món, ho saben i ho comenten. Saben que demà els poden començar a caure els mil missils que l’Imperi els té preparats i que des de Turquia, Jordània Kuwait i Siria apunten a Bagdad. Però ni un antiaeri, ni metralladores, ni patrulles militars al carrer. La ciutat mes pacífica i menys vigilada, contrastant amb les imatges de les tanquetes a Heatrow o de la venda de màscares a Kuwait o Israel, histerisme fabricat pels qui necessiten justificar l’atac.
Aquí l’enrenou propi de tota ciutat musulmana continua com si res. Al carrer Rashid, centre comercial i del mercat, continua com abans el soroll, els colors i els olors de les mil i una parades de fruita i dels carretons oferint tè i yogourt, l’aparent desordre, l’embús dels cotxes i l’impertinent soroll dels clàxons, els crits de la vida que, degut a la frontera de l’idioma, només entens pels gests dels ulls i les mans, els altaveus dels minarets dels centenars de mesquites cridant a la oració tres cops al dia. Saben que d’aquí quatre dies pot no quedar pedra sobre pedra pero, per exemple, hi ha una estranya febre per construir i reconstruir.
El nou Napoleó i la seva cort de “think tanks”, els Comitès d’Experts que l’Imperi té al servei del pentàgon o les bosses d’intelectuals que tenen la possibilitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres fa temps fa temps van determnar l’aniquilació d’aquest poble perquè saben que la seva vida, la seva energia i ganes de viure son un perill per la humanitat. La seva sola existència desarmada i pacífica es la més eficaç arma de destrucció massiva que pot amenaçar un dia la consumista societat occidental.
Vàrem visitar la central tèrmica que suministra electricitat a una quarta part de l’extensa Bagdad de cinc milions i mig d’habitants. Al 91 fou destruida pels míssils durant les primeres 24 hores de l’atac, és a dir el 17 de gener al matí. Amb 10 anys, salvant les barreres del bloqueig, aprofitant peces d’altres centrals destruïdes i refent-ne algunes, han pogut tornar a posar en funcionament els quatre grans blocs de la central, però “tornarà a ser destruïda durant les primeres 24 hores del pròxim atac”, ens diu el director. Vam visitar la planta depuradora d’aigua a la vora del Tigris, també destruïda al 91 durant les primeres 24 hores, l’han refet i saben que tornarà a ser destruida. Així ens ho diu la subdirectora, una noia enginyera que ens fa l’explicació amb una filla de mesos als braços. Iraq era l’únic país de tot l’Orient Mitjà que tenia el 100 % d’aigua potable per tota la població. Els Comitès d’Experts del pentàgon al servei de la mort vàren decidir que el fet que els hospitals de Bagdad tinguéssin llum i la població aigua potable era un perill per la humanitat. Per això les van ensorrar. Vam visitar la Universitat i vam tenir una llarga entrevista amb el Rector, home venerable d’uns seixanta anys elegit democràticament pel Claustre i al que vaig tenir el gust d’explicar-li la carta dels nostres Rectors a favor de la pau. Allà vam fer el famós partit de futbol Barça-Iraq amb la selecció esportiva dels estudiants. Vam acabar en pau, 5 a 5. El Rector explica l’estructura i finançament del sistema educatiu i especialment del sistema universitari, les restriccions pel bloqueig, el control dels Inspectors de la UNMOVIC a cada un dels professors i laboratoris. “Hem reconstruit el que hem pogut i hem ampliat docència i alumnes tant com hem pogut. Ara som 30.000.
Però ho tornaran a ensorrar. Per nosaltres i pel poble de l’Iraq la cultura es un tema prioritari. Som un país ric i culte i n’estem orgullosos, aquí es va inventar l’escriptura, el Dret amb Hammurabi i aquí es va descobrir el monoteísme amb Abraham. No necessitem cap cow-boy que ens vingui a dir què hem de fer. Estem desarmats i disposats a morir si així ho han previst”. Vam visitar al Patriarca catòlic-caldeu de l’Iraq, equivalent a cardenal “la nostra funció es fer veure que la fe en Déu, convertit ara en pretext de mort, hauria de ser un lloc de trobada i de pau. Aquí hem tingut llibertat religiosa i de culte perquè som un país laic que respecta totes les tradicions i no tenim cap problema amb les altres confessions. Aquest dimarts que ve fem una pregària per la pau conjunta entre jueus, musulmans i cristians”. Vam visitar el director de l’hospital infantil, professionalment convertit ara per causa del bloqueig en simple testimoni de la mort. L’hospital és gran i espaiós com qualsevol dels nostres i dona fe del que havia estat la infrastructura sanitària d’abans del 90. Ara rovellat, sense medicaments ni oxígen “a l’Iraq tota la sanitat es publica però ara el govern no arriba, ens ajuda per saltarnos el bloqueig però no arribem ni de lluny a les mínimes necessitats. Havíem sigut un dels millors hospitals de l’Orient Mitjà”. Del 16 al 26 de febrer del 91 els missils llançats per EEUU estaven forrats d’urani i el resultat d’allò es aquest infern de càncers infantils mai vistos, leucèmies i deformacions congènites. Aquest hospital és la més eloqüent exposició de fins on es capaç d’arribar la barbàrie i crudeltat humana. Segons l’ONU, des de 1991 han mort per aquestes causes un milió quatrecentes mil criatures de menys de 5 anys. Un estudi de la OMS calcula que d’aquí a quinze anys quasi el 50 % de la població de l’Iraq estarà afectada de càncer. Es el genocidi més gran que mai s’ha donat a la història, la voluntat d’aniquilar un poble des de les seves arrels. “Això no és una arma de destrucció massiva”, diu el Comitè d’Experts del pentàgon al servei de la mort. Es un èxit del progrés. Quan al 1996 a la CBS el locutor va preguntar a Madeleine Albright sobre aquestes morts, sense immutarse va responde que “el progrés exigeix sacrificis”. I ara es tornarà a tirar urani, perquè “cal evitar que Sadddam Hussein utilitzi armes de destrucció massiva”. Vam visitar Tarek Aziz, viceprimer ministre, la cara amable del govern, que acabava d’arribar de la visita Roma i al Papa. Ens va sorprendre en primer lloc la desprotecció. Malgrat la imponent solemnitat del palau presidencial, que reprodueix l’antiga arquitectura babilònica, ni controls ni carnets ni registres ni guàrdia de seguretat. El conserge ens porta a una sala i al cap d’un minut apareix un dels homes més buscats i amenaçats del món i hi estem gairebé un parell d’hores. Hi ha qui ha considerat que aquesta visita tenyia el nostre viatge de suport al règim. Lamento un cop més que algú pensi així. Sabem perfectament qui és el règim, el que ha fet i qui es qui dintre del règim. Però l’occident ha fabricat dues cortines de fum –la democràcia interna i les armes de destrucció massiva- per vendre de cara la opinió pública mundial una invasió l’objectiu de la qual es purament econòmic i geoestratègic. I és obvi que la nostra missió en defensa de la pau en un país amenaçat per una invasió imminent té un component polític. I sempre hem entès que el diàleg amb tots els actors possibles es l’elemental norma del treball per la pau. Tarek Aziz estava al cas de les manifestacions i en especial de la de Barcelona, agraia el treball per la pau sorgit des del poble però transmetia una visió pessimista no solament del conflicte sino de l’estat de submissió i divisió en que quedarà Europa Va aprofitar per desmentir unes declaracions que Aznar li atribuia, probablement degut a una traducció defectuosa de l’intèrpret.
A tots ells, i al taxista, i al que et para pel carrer preguntant d’on ets i dona les gràcies per haver vingut, i als treballadors de la central tèrmica, i als de l’hotel i als del bar on prens el te, els transmetiem les esplèndides imatges, vives encara, de la imponent manifestació del dia 15 a Barcelona. Ens sentiem portadors de la solidaritat dels milions que van clamar per la pau. I assumiem la responsabilitat de transmetre a la societat catalana el seu agraiment, les seves paraules i actituds pacífiques.
Probablement el resultat més tangible del viatge ha sigut poder preparar sobre el terreny el model d’actuació pels que a partir d’ara, moguts pel desig de la pau i per la generositat es decideixin a viatjar-hi. Perquè els que hi viatgin han de procurar, sobretot, que la seva bona voluntat no crei nous problemes. Els caldrà molta prudència i medir bé les accions ja que no els correspon a ells definir el model de defensa. Hauran de saber que la seva acció es, sobretot, testimonial i que els EUA no fara cas de si hi ha o no gent d’altres països, que possiblement serà al revés, seran blancs preferits per poder acusar de criminal al govern de l’Iraq davant dels respectius governs per haver posat en perill la vida dels seus: els EUA ja han dit qque ho farien. Han de saber que quan comenci l’atac quedaran aïllats, a les fosques, sense aigua ni aliments, sense cotxes, sense telèfons, sense cap possible connexió amb l’exterior, sense poder sortir… i que si no tenen connexió amb la població i sobre tot si no ténen una seriosa connexió amb el govern no solament correran perill real sino que crearan innecessaris problemes polítics i logístics. Hauran de saber que en una situació tan complicada no n’hi ha prou amb la voluntat de ser heroi.
I ara la pregunta de sempre: la podrem evitar la guerra? A tots els amants de la guerra els recomanaria viatjar a Bagdad. Al Bush, al Cheney, al Rumsfeld a l’Aznar. Perque quan es llegeix i s’interpreta la guerra des d’un ordinador, des d’una sala oval, des d’una sala de botons com si fos la guerra de les galàxies, des dels despatxos de la presidència del govern o d’un ministeri o des d’una facultat es possible oblidar que una guerra és, sobretot, la mort i el sofriment d’innocents, i que des de la II Guerra Mundial la mort i sofriment de la població civil innocent ha sigut l’objectiu deliberat de les accions militars i ho seran en les futures guerres del S.XXI. La guerra, en canvi, es fa impossible si hem mirat els ulls d’un nen d’aquell hospital infantil, si hem agafat la ma de la seva mare i hem entès el què ens diu pels senyals sempre iguals de totes mares de totes les cultures i llengües del món, si hem pres el cafè al bar amb els avis de qualsevol país. Les seves cares, ulls i mans invoquen la pau i el seu sofriment és, sense cap dubte el millor instrument per a discernir els mecanismes de la pau.
Jaume Botey,
Lovaina 24 de febrer 2003.
Notícia enviada per: jvilamal