Enguany, l’esquiada de tres dies es va escaure als dies 4, 5 i 6 de febrer. Tota la gent que vam anar-hi, abans dels dies, ja estava impacient per anar-hi.
Quan va arribar el dia quatre, la majoria ens vam haver de despertar a les sis, quarts de set per ser al Lluís de Peguera quan faltessin cinc minuts de tres quarts de set. Era molt d’hora, però l’ocasió tenia força suficient per deixar-nos aixecar a tots. Vam anar amb l’autobús directament cap a la Masella, i el material el llogaríem allà mateix. Quan ja vam tenir el material, ja vam poder anar cap a les pistes. Depenent del grup d’esquí o de snow, l’horari de classes amb el monitor era diferent. Jo anava al grup 0 i cada dia vaig començar les classes a les 11 i les vaig acabar a l’una. Van ser cursos de tres dies, que van anar molt bé, al menys per a mi, per aprendre a esquiar. Quan vam acabar les classes al primer dia, teníem una hora, d’una a dues, per a esquiar al nostre aire, però a les dies havíem d’anar a l’autobús a agafar l’entrepà. Jo el vaig poder agafar, perquè vaig anar-hi a l’hora, perquè el conductor va tancar les portes mitja hora abans de l’hora prevista! Llavors teníem fins a les cinc per a esquiar sense monitors. Quan van ser les cinc, vam anar a tornar el material, menys les botes, que ens les havíem d’endur per tenir-les més calentes, i vam anar cap a l’hotel.
L’hotel era una mica rònec. No se sabia si tenia dues o tres estrelles, perquè hi havia llocs que deien que n’hi havia tres, hi havia llocs que deien que n’hi havia dues. Quan vam arribar amb el bus, tots estàvem ansiosos per veure les habitacions, però no sabíem la desil·lusió que ens esperava. Al meu grup i a mi ens va tocar l’habitació 107. Era una habitació que et feia agafar claustrofòbia degut al seu mida reduït. Hi havien lliteres, i a sobre juntes, no hi havia espai suficient per accedir a l’armari, el bany estava brut, però hi havia televisió, i també hi havia un telèfon que es podia fer servir, gratuïtament, per trucar d’habitació a habitació. L’aigua calenta, a la nostra habitació, no acabava d’arribar suficientment calenta, arribava tèbia. Ah!, i el pany no tancava bé. Però no feia fred, més aviat al revés, feia calor. El primer dia per sopar hi havia escudella de galets, peix arrebossat i un iogurt. Ben sopat, podíem anar lliurament pel poble, l’únic requisit que havíem de complir era que havíem de ser a l’habitació abans de la una. El poble era molt bonic. Hi ha moltes pujades, però gràcies a Déu, hi havien diversos ascensors per pujar. N’hi havia un que anava vertical (com tots), i un altre que anava en diagonal. Al principi feia una sensació estranya, però s’esvania de seguida.
El segon dia va començar a dos quarts de vuit, quan va sonar el telèfon de l’habitació. Com que jo era el que estava més a prop, el vaig haver d’agafar, però no en vaig fer cas. Em vaig despertar un quart abans de l’hora que havíem de ser a l’entrada per anar a esmorzar, és a dir, a tres quarts de vuit. El meu grup i jo vam ser el primer d’arribar. No hi havia ningú, a part dels de l’hotel, que preparaven les taules. A dos quarts de nou, aproximadament, van baixar les professores. La majoria d’alumnes ja hi érem. Per esmorzar hi havia un croissant, galetes, melmelada de maduixa, llet, cacau, un sobre de sucre i mantega. Ben esmorzat, vam anar a les habitacions, vam agafar les botes, i ja vam anar cap al bus per anar cap a l’estació. Quan vam arribar allà, ja ens vam posar les botes i vam anar a buscar la resta de material. Encabat, vam anar cap a les pistes i vam començar a esquiar lliurament fins a les 11, que començaven les classes.
Els monitors ensenyaven molt bé, com a mínim jo vaig aprendre moltes coses. A l’una podíem esquiar sense monitor fins a les dues. El dimarts va ser el primer dia que vam dinar al restaurant de les pistes. El menú estava molt bé, però els plats estaven massa complerts. El primer dia vam menjar espaguetis amb samfaina i formatge ratllat per sobre; de segon, salsitxes a la brasa amb patates fregides; i de postres un plàtan. Quan s’acabava de dinar, ja es podia tornar a anar a esquiar fins a les cinc. Quan eren les cinc, havíem de tornar el material, menys les botes, i tornar a anar al bus perquè ens portés cap a l’hotel. Per allà dos quarts de nou, s’havia de baixar a l’entrada per sopar. Per sopar aquell dia ens van fer macarrons amb sofregit, de segon pollastre arrebossat i de postres un iogurt. Ben sopat, em vaig fer la bossa per no haver-la de fer l’endemà al matí. A les deu, ens van portar a tothom a una discoteca, però molta gent no va voler entrar-hi, perquè no en tenia ganes i a sobre s’havia de pagar 3€ d’entrada. Jo i uns quants més vam donar un tomb per Puigcerdà i vam tornar cap a l’hotel.
El tercer dia va començar igual que l’anterior, el telèfon va sonar a dos quarts de vuit. Amb els de la meva habitació vam tornar a baixar a les vuit, i no hi havia ningú. Vam tornar a ser els primers. No vam esmorzar fins a dos quarts de nou. Per esmorzar hi havia el mateix que al dia anterior. A les nou, amb les botes i la bossa o hi havia tota la roba, vam tornar al bus. Ens vam haver d’acomiadar de l’hotel rònec. Vam arribar a les pistes sobre les deu. Vam tornar a tenir la primera hora lliure i d’onze a una vam fer classe. Llavors, una altre hora lliure, i a les dues, cap a dinar. Aquell dia, l’últim àpat fora de casa, ens van donar de primer arròs amb samfaina, de segon pollastre arrebossat i una mica de puré de patates amb nou moscada, i de postres un plàtan. Llavors vam tornar a esquiar fins a les cinc, que va ser quan vam prendre comiat de les pistes i del material i vam tornar amb el bus cap a Manresa. Ens vam parar al túnel del Cadí per si algú havia d’anar al lavabo.
Aquesta va estar l’aventura de l’esquiada de tres dies a la Masella amb estada a l’hotel Puigcerdà. Va ser una excursió molt divertida i educativa, ja que jo vaig aprendre a esquiar, i de ben segur que d’altre també va aprendre moltes coses, o perfeccionar el que ja sabia.
Notícia enviada per: jmcomellas
