“ L’Escola és un reflex de la realitat social d’un país”. Aquesta frase que hem sentit tantes vegades, ens il·lustra el tema del qual volem parlar.
És un fet palpable que vivim en un món global: “l’era de la globalització” de la qual no podem fugir. Aquesta realitat es manifesta arreu i també a les aules, en les quals, actualment, conviu alumnat de procedències i cultures diverses que vesteixen de pluralisme les escoles i els instituts.
Aquesta “melange” no es vista amb els mateixos ulls per tothom: n’hi ha que ho veuen bé, d’altres que s’ho miren amb reserves i d’altres que simplement no ho accepten. Això és una realitat: la diversitat no és interpretada igual, però ens afecta a tots.
Per aquest motiu, i essent com és un tema que afecta de ple les relacions dels nostres fills i filles dins de l’escola, crec que és oportú de reflexionar-hi:
Vivim, i viurem, en una societat “multicultural”, tant si ens agrada com si no. Cal, doncs, ser positius i saber veure’n els avantatges.
Per a tal fi, ens podem preguntar:
1.- Quins elements positius pot aportar als nostres infants i joves conèixer, conviure i créixer amb nois i noies d’altres cultures?
Estaríem d’acord si diguéssim que aquesta realitat els farà conèixer d’altres països, cultures, costums i realitats de forma palpable, viva i molt més profunda; la geografia social se’ls farà molt més comprensible i palpable; comprendran molt més la diversitat i la complexitat del nostre món. És a dir: tindran una visió del món molt més àmplia.
Captaran, també, la gran varietat i riquesa de les diferents llengües del món i entendran que totes elles són codis útils per a la comunicació i que quants més codis aprenguin molt millor.
Veuran que tan intel·ligents i enginyosos poden ser els romanesos, els senegalesos, els marroquins, etc. com els catalans i que a igualtat d’oportunitats, els resultats són semblants.
Copsaran que tots tenim les mateixes necessitats i que a tots ens mouen els mateixos interessos: estar bé, fer amics, tenir ganes d’aprendre i superar-se, sentir-se acceptat i sobretot viure amb dignitat.
2.- També podem fer-nos una altra pregunta. Com els ha anat als països que han quedat aïllats, per motius polítics, com ara Romania, Líbia, Cuba, Corea del Nord, etc.?
El tancament és millor que l’obertura? És possible viure aïllats ? La resposta, crec, ja la sabem.
3.- Per què en general la societat es mira amb reserves els immigrants i uns més que d’altres?
Sobre aquesta qüestió podem trobar dues respostes:
1.- Perquè ens fa por tot el que és diferent. A més diferència més por.
2.- Perquè ens fa por perdre privilegis.
Per respondre la primera pregunta, podem dir que la por a la diferència ve de la por a perdre la pròpia identitat. Però cal que sapiguem que les identitats no són estàtiques, canvien amb el temps. Els catalans d’ara som menys catalans que els de principis del segle xx? Els anglesos d’ara són menys anglesos que els de fa 60 anys (abans que comencessin a rebre immigrants de les seves colònies). O, simplement, tots plegats som un xic diferents. Què ens ha fet canviar més els nostres costums: l’arribada d’immigrants o la societat de consum i les noves tecnologies? No serà que el consumisme i les noves tecnologies ens han canviat i molt la vida tant a “nosaltres” com a “ells”.
Sobre la segona resposta: la por a perdre privilegis, cal dir que és normal i lògic que la població autòctona necessiti temps per pair els canvis que es deriven d’un procés migratori com el que vivim. Però cal una visió global i històrica per veure que la immigració porta riquesa econòmica i cultural al país receptor. Sectors comercials que quasi no sobrevivien, ara tornen a viure: pensem en els comerços i els pisos dels barris antics. Molts sectors de la producció quedarien aturats sense la mà d’obra dels nouvinguts. L’economia europea s’ensorraria sense els/les immigrants.
Sota el sostre de la Constitució i del Nou Estatut, tots els ciutadans hem de gaudir dels mateixos drets i deures i participar de les mateixes regles de joc. Això és importantíssim Els nois i noies nouvinguts/des, demà tiraran, també, el país endavant. De nosaltres depèn, en part, la seva integració. Si se senten acceptats tal com són, encara que siguin nouvinguts, el seu procés d’integració a l’escola o a la societat serà millor, i seran uns catalans més. Si se senten rebutjats, estem fomentant el tancament en guetos i el recel vers la societat d’acollida.
Les nostres actituds com a pares i mares poden ajudar a crear vincles entre els nostres fills i filles i els seus companys/es nouvinguts/des o poden ajudar a crear aquests guetos. Volem, que en un futur, els/les nostres fills/es visquin en una societat formada per guetos?
Si quan fem festes, sortides, etc. optem per convidar i/o interactuar amb els nouvinguts, tots hi guanyarem, ells i nosaltres. Si, al contrari, tenim reserves i posem distàncies entre els nostres fills i els “altres”, enfortim els sentiment de rebuig i ajudem a accentuar més el replegament vers la seva identitat d’origen. A més rebuig més necessitat de aferrar-se a les arrels identitàries.
Calen molts més recursos per atendre les necessitats socials tant dels autòctons com dels nouvinguts. No és bo que hi hagi recels ( a ells se’ls dóna més). Això cal que sigui vetllat per les administracions per tal que no hi hagi el més mínim risc de sospita, però també cal que la població autòctona no faci córrer rumors sense verificar. Hi ha d’haver recursos per a tothom. Cal protegir les famílies nombroses, totes. Els països que no protegeixen la infància no poden dir que respecten els drets humans.
Pensem: l’Escola és la institució que té i tindrà un pes més gran en el procés d’integració dels joves immigrants. Cal lluitar per tal què els infants nouvinguts estiguin escolaritzats i ben escolaritzats, i quant més temps millor. És una de les claus de l’èxit per aconseguir la cohesió social de Catalunya. I els pares i les mares hi tenim un paper clau. Les actituds xenòfobes entre els joves, generalment, són alimentades per les actituds i els comentaris que els joves senten dels adults del seu entorn. Difícilment d’uns pares oberts i respectuosos vers la diferència, sortiran uns fills amb actituds receloses vers els seus companys nouvinguts.
Què volem? Una societat multicultural però compartimentada, on cada comunitat visqui aïllada de la resta, on només predominin els contactes econòmics i els estrictament imprescindibles? O volem una societat intercultural on les diverses comunitats interactuïn, es comuniquin i enriqueixin mútuament els seu bagatge cultural. Tenim dos models generals possibles a escollir: multiculturalitat o interculturalitat. Vers quin model volem que s’encamini la societat catalana?
Consol Molgosa Català
Servei d’Orientació de l’AMPA de
l’IES Pius Font i Quer
Manresa, setembre 2006
Notícia enviada per: cmolgosa
